La màquina (1 i 2)

LA MÀQUINA 1

Sembla que tot el que fem racionalment ho decideixi el cap, però no puc evitar pensar que altres parts del cos amb que es pot governar la màquina (cor, panxa, genitals i peus) fan, de tant en tant, algun que altre cop d'estat.



L'estòmac el fa regularment, uns quants cops al dia, però sol ser de poca durada i de baixa intensitat.

Els genitals començen a organitzar-se i actuar a partir de la pubertat, sent molt eficaços en atacs ràpids i més o menys potents, baixant la intensitat en edats avançades.

El cor és el més complex i perillos de tots. Quan ataca s'infiltra en el cap, causant, de tant en tant, episodis de caos fortissims (maldecaps), on el cap és canviat sense previ avis per qualsevol de les altres zones, la majoria de vegades amb els peus.


I el cor porta càrrega explosiva.
En la societat en que vivim, la gran majoria de canvis personals importants els porta a terme aquest òrgan vital. Aixì que pot capgirar en qualsevol moment l'estructura i l'equilibri del cos i de l'ànima, de l'entitat, de la màquina.

Per a bé,
o per a mal.



------



LA MÀQUINA 2

Al final resulta que absolutament tot el funcionament de la màquina està lligat amb la reproducció.

El que, essent fértil, gaudeix de salut, uns bons gens i millor habilitat social, és el candidat favorit a perpetuar l'espécie i, a ser possible, a millorar-la.


Comparant-la amb tantes de les altres màquines diferents que construeix la naturalesa, deduim que totes les màquines estan planificades i construides amb un sol objectiu: la supervivéncia, millora i expansió de l'espècie.
Les màquines que no assoleixen aquests objectius son desestimades, i els projectes cauen pel seu propi pes. D'això se'n diu sel·lecció natural.

Per què vol la natura fer "experiments" amb tantes maquines diferents? Qualsevol arriba a pensar que una de les creacions regnarà sobre totes les altres, es farà amb el control primer del seu territori, després de tot el planeta, i, per últim però més complicat, de l'univers sencer, si es que té fi.
Possiblement allò que ens posés allà on som, la natura, s'espera que una de les màquines aconsegueixi evolucionar favorablement i superar a les altres, dominar-les.
És una batalla per la corona de l'univers. Aquella especie que evolucioni, creixi intel·lectualment i en població i avançi tecnològicament, aconseguirà el podi.
I la natura, o el que sigui, ha muntat el decorat, posat les regles i invitat als participants d'un macabre concurs que és la vida (amb el càstig ja no de la mort, sinò de l'extinció), del qual ella n'és l'espectadora.

I aquest podi serà presidit per una especie perfecta.



En resum: som un experiment, tancat en un decorat amb altres experiments per dur a terme una guerra contra les altres espécies, que de ben segur es voldran fer amb el podi.

La nostra identitat, i amb ella tot el que vivim i pensem, d'on venim i on som, està feta per a millorar-nos, per a que siguem uns bons reproductors i deixem descendéncia semblant a nosaltres, igualment capaç de defensar l'espécie.




Estem fets per procrear. La vida és un experiment.




Però que cony, l'estic vivint,
i és un experiment preciós.

Realitat o Ficció?

Amb tot el tema de la crisi, jo, que no sóc pas economista, he vist molt clarament una cosa: vivim en una mentida. La nostra realitat és tan volàtil com les borses, el sistema està muntat sobre una fal·làcia sobre la qual s'especula i es munta la resta, i tirem endavant.

És increïble com la riquesa es genera del no res. Pura invenció. Ens hem cregut tant la nostra mentida que hem muntat la nostra vida a partir d'aquesta. Vivim en la petita parcela que ens ha otorgat el sistema, convençuts de que és el nostre lloc, de que tenim un paper i un guió escrits, una recepta per arribar a l'èxit, a la felicitat.

Anem a l'institut cada dia, ens hi passem hores i hores, ens bombardejen amb multitud de continguts que, en general, no ens interessen el més mínim ni ens són útils. I ja ni ens ho plantegem. Ho hem acceptat com a normal: és el que toca, és el que s'ha de fer ens diem. El sistema ho ha establert d'aquesta manera i les coses han de funcionar així perquè és com s'han convingut.

Però en moments com aquest, on la decoració s'esquerda, podem veure per una escletxa que ens trobem dalt d'un escenari, que estem interpretant l'obra de teatre de la nostra vida. I llavors tot deixa d'importar tant. Perquè hauríem de seguir el guió que ens han marcat si som lliures? Som lliures? Som actors d'un sol paper?

És hora de baixar de l'escenari, de modificar el propi guió. De començar a dirigir la nostra Realitat. Una vegada ens sabem ficció, no és preferible la comèdia?

Incertesa generalitzada

Brgiudfshiubsdiufj.
Perdò. Necessitava descol·lapsar-me.
Ja està. Val, el títol sembla bastant estúpid així a primeres, però és el que (crec) millor defineix el que intentaré plasmar.
Tractant sense més preàmbuls la qüestió, m'he anat adonant últimament que tota postura és defensable. És a dir, que tot (o quasi tot) pot rebre una explicació que sembla lògica i sensata.
M'explico. Tu pots defensar X i aportar els motius Y i Z que reforcen la teva creença, així com adjuntar Y' i Z' que ataquen una altra teoria. EL teu veí defensarà P i aportarà els motius Q i R, i atacarà amb Q' i R' els teus arguments. Cadascú pot trobar les coses (bones) i dolentes d'una qüestió i evitar les oposades, donar-li a tot una pàtina de lògica i sensatesa i embolicar-ho amb un llaç vermell. I demostrar-te que X, o P, o que votar a partits de dretes/esquerres/centre és la opció més encertada. I qui diu partits polítics, diu ideologies, religions, creences, filosofies...
Amb la dosi adequada d'eloqüència i ull viu, pots colar qualsevol cosa a un públic que viu més pendent de la vida dels de Salsa Rosa que dels seus fills. I donat que ningú es molesta a buscar informació objectiva sobre un tema (cosa que, a més a més, cada cop és més difícil de trobar), el teu input d'informació està marcat pel partit/poder/societat-secreta-que-planeja-la-destrucció-delmón que altera la informació.
No sé si m'explico. Com distingeixes el que és cert del que no?

La rara ciudad normal per estrenar el blogspot

“Te he amado demasiado tiempo como para dejar de hacerlo ahora.”

- Demasiado cargado.

- ¿Tu crees?

- ¿Por qué no pruebas con algo así como... “El tiempo sin ti es empo”?

- Demasiado simple. No puedo expresar lo que siento sólo con esta frase.

- Pero explícame... ¿Qué es lo que sientes?

- ¡Amor!

- Pues escríbele eso.

- ¿“Amor”, a secas?

- No, “Amor”, solamente.

“Amor, solamente.”

I així comença "La rara ciudad normal", el nou projecte que tinc entre mans.

Em feia mal als ulls veure això tan buit. Es clar que tampoc crec que de moment tinguem gaires comentaris.

Doncs bé, ara modificaré algunes coses del blogspot que us demano a vatres dos que mireu i canvieu, i quan tot estigui una mica més ben muntat ja es fara publicitat.

x0p0